L´herba rizoide, cal·lígrafa,

s´enfila en deferència.

Furtadora del seu propi espai,

lentament fa passes mesurades;

infesta el ciment de les doelles d´aquests buits finestrals

i es reflecteix immòbil

en tots els miralls, els quadres

i les fràgils bigues que fan de claraboia en aquest sostre ja atrotinat.

I una nina plora

però el llant s´ofega.

Paràlisi de l´instant.

I els corbs necròfags arriben en presses

i en fan seu el territori.

Crien i grallen

i alguns,

també moren,

en la solitud de les males herbes

cal·lígrafes de les cases arruïnades.

Antònia M. Fiol , 2017