VISIONS

EL CODI DE L’INSOLENT.

Ens acostuma l’autor, l’amic, a una pintura contundent, d’expressió dura, de continues sugestions que configuren el món personal de qui experimenta en una cursa esgotadora al laboratori dels colors, dels objectes, de la terra i la sorra que ara el captiven.

Pons ens ametralla amb gestos directes, vol ferir-nos, amb la precisió del mercenari: apunta i dispara la munició glaçada, insultant la dignitat dels orgullosos, la vanitat dels mesquins, la falsedat dels puritans.

El jove Bartomeu, escapa dels convecionalismes a la recerca del codi personal, tranuitant entre rapinyades i crosteres, oferint-nos l’espectacle de la pròpia misèria.

No és gens còmode l’univers de l’artista. S’impregna d’una fatalitat que ens gela l’ull, que escup al rostre l’escuma amarga del despreci, angoixant-nos amb la premonició de la desfeta, una desfeta ben sovint projectada amb una descàrrega agònica però ordenada, quasi matemàtica. Alinea els insectes, els fetus com qui forma les tropes per la batalla o els cadàvers per rebre la calç. Però alerta, és l’amenaça dormida, és l’exèrcit enfollit ajaçat entre noticiaris que proclamen la catàstrofe.

La mà del pintor esbuca els paisatges, ignora festes i anuncia derrotes, és la mà que sembra la llavor d’inici del joc; sever, esgotador, cruel . Un joc de sospites per enderrocar les efímeres victòries dels mediocres; i ens enganya amb el pit , amb la caliuera del sexe, amb el convit a un viatge pel desdesig, al ceremonial del desori, a la incògnita de furgar per la pastura humida, al xoc de les cuixes, al volcà que esclata.

El dibuix sense esguard perpetra l’assalt .

Format l’escamot dels captaires i botxins, dels nafrats i els mutilats, dels fètids, els mutants…, d’aquells sense el dret a autòpsia, avança la columna, els gemecs esgarrifant l’aire , les ferides escampant regalims putrefactes.

Cap pedaç contra el vent.

I ara , es rebel.la dins el cercle de l’individu , els virons i els fetus han trencat el setge, l’impostor , silent, ha romput el sudari, arrabassat el rosari d’alls, , ha començat l’atac capolant les copinyes sobre la sorra i les pedres, ofegant amb el puny el batall enemic que dicta sentències.

El fetiller insolent no dona treva, marca el pas amb coratge, escorcolla l’hortizó , no captura ostatges.

Alerta! m’ha dictat a cau d’orella un nou codi de luxuries.

Antoni Reinés i Pons

Campanet, octubre 2002

BARTOMEU PONS o el artista consciente

El artista es un ser con antenas, con sensibilidad especial para detectar la realidad de forma más profunda que los demás. En épocas de bonanza, recrea y enriquece nuestro espíritu. En épocas de confusión, el artista es una antorcha, un guía que alumbra el camino, poniendo a la vista las contradicciones de la sociedad. En este sentido, la obra de Bartomeu pons (Campanet, Mallorca, 1973) inicia a una reflexión sobre la alineación de la sociedad. La exposición de la Galeria Dionís Bennassar supone una “crítica de las barreras que encierran al hombre actual”.

Es el suyo un lenguaje de denuncia, de crítica social. Esta preocupación queda reflejada de forma directa al pintar sobre periódicos. Corrobora la idea de artista comprometido, artista que sufre con lo que le rodea, plasmando sus sentimientos en su creación. Al mismo tiempo, se confesa deudor de la filosofía del Pop Art. Al utilizar este estilo como soporte crítico, su obra se relaciona con la de Eduardo Arroyo y el Equipo Crónica. Pero lejos de utilizar los iconos de la sociedad de masas, Bartomeu Pons centra su atención en insectos y fetos, casi como una premonición de lo que puede acontecer.

Insectos y fetos son representados juntos en determinadas obras, formando parte de un todo, una misma unidad que nos asusta i acongoja, desprendiendo a lo humano de su personalidad. Ambos forman parte de una misma cadena reproductora, casi como una cadena de montaje antinatural. Angustia de igual modo la máscara antigás que forma parte de estos seres aún sin desarroyar: ¿realmente es esto lo que depara a la Humanidad?

Ciertamente, esta exposición nos incita a un ardua reflexión sobre el momento que estamos viviendo y otro que promete más aterrador: el que nos puede tocar vivir si no andamos alerta.

Gema Talaván

Galeria Dionís Bennassar. Madrid

Agosto 2001