Cossos impossibles de distingir els uns dels altres. Cossos commutables, que han perdut la memòria, el rostre i el nom -o que, més possiblement, mai no en tengueren-. Cossos col·locats en cercle o en filera, com ordenats damunt les taules i els prestatges d´un supermercat que no existeix. Cossos no nascuts sinó produïts. Cossos com fetus adults. Cossos que només són ombres blanques... Les idees i les impressions sobre la cosa humana que transmeten les obres de Bartomeu Pons són crues i impietoses -les persones, els individus, som només peces insignificants i repetides d´un engranatge que no entenem-. Tant crues i impietoses que davant d´elles no s´hi val la coartada de cap justificació ni de cap consol. Es tracta tan sols de saber que som això.

Sí: sabem que som això. I així i tot sobta el contrast violent que hi ha entre la fràgil simplicitat de les figures i els fons magmàtics -són colors i punts i retxes- que les contenen. Sobta, i sobretot inquieta... És com si el desordre de pintura i materials diversos que ocupen tot el quadre fes més explícita la precarietat de les figures. És com si aquestes estassin més amençades, a punt a cada moment de ser negades del tot. És com si cada quadre anunciés una catàstrofe imminent. Que tanmateix encara no s´esdevé...

Un dels materials fins ara predominants en els quadres de Bartomeu Pons han estat els diaris, trossos de diari aferrats sobre la tela, paper vell, il.legible lletra. Ara, a més, a aquest material se n´hi ha afegit un altre: la terra. Diaris: allò efímer, allò que caduca després d´una mirada, avui són entre les mans i demà seran davall els peus, i no serà trist, perquè tanmateix hi haurà altres diaris. Terra: allò natural, allò que permet entreveure potser una certa il.lusió, una indefinida temptativa de canvi, poden créixer coses de la terra, dels diaris no. Si canvia la textura, vol dir que també canvia l´actitud, que canvien les idees i les impressions a transmetre? Suposa veritablement, l´aparició de l´element terral, un grapat d´esperança mínma? Potser més endavant. Però de moment encara no.

En els quadres de Bartomeu Pons, no hi ha revolta ni submissió; tampoc no hi ha ardors, ni afanys, ni escàndols. Hi ha cirurgia: mà de metge dolgut a qui no li agrada gens allò que veu, però que precisament per això s´obliga a observar el tumor amb mirada doble. Per millor curar-lo? No. Per posar-lo, quan encara és calent, damunt les mans de l´espectador. Com en una solidaritat del desastre.

Pere Antoni Pons Tortella

Gener de 2004