Tot segrestant els quadres i els mots de Bartomeu Pons.

T’he cercat en tants de llocs,

lluny de tot, lluny de tu,

i t’he trobat en tants de quadres,

lluny de tot, lluny de tu,

en tants de quadres

on debades prov d’abraçar-te,

com si volgués cenyir-me al pit una catedral de papallones,

com si volgués enrunar el blavíssim llenyam

d’una nit gebrada i sense alimares.

T’he cercat, també, per les ganivetades dels pinzells,

on he esbucat llàgrimes i esguards,

t’he cercat en els escarrassos de l’aiguarràs,

per on m’han redolat els ulls, en terra,

com qui plora adéus i urçols,

com si em regalimàs el cor per les radiografies de l’oblit,

com aquest hivern que ens ha cremat el desig

entre els gelats esbarzers d’uns diaris,

enterrats a les genives, a les coentes crosteres del llenç.

Lluny de tu, la solitud és aquest silenci cel i esbraonat,

és una creu amb ungles i mosteles,

és un fil de ferro que em brolla pels budells de l’ànima,

que em brosta com una tanyada inútil,

que creix cap una tórtora mustia,

entravessada als llavis, fitorada a les finestres del crit.

Lluny de tu, la tristesa és aquest cimal,

exsecallat de pena, d’un grata-infern abandonat,

en el qual han mort, tanmateix, estellats violins i canteranos,

és aquest cimal de ciment i d’aritges,

on fa niu un home tot sol, efímer,

talment un tassó que ens cau de les mans o una àncora

o el suïcidi d’una vena agenollada, sulla, calentíssima,

com si s’esflorassin, de sobte, sense avisar,

onze setembres als marcits pètals de l’amor.

T’he cercat en tants de llocs

i t’he trobat tan lluny de tu,

tan lluny de mi.

T’he cercat en tants de llocs…

Pere Suau Palou

Bunyola, març de 2005