ILLES DESERTES

La mar s'amoixa, s'encabrita, esperoneja en els darrers quadres del pintor de Campanet Bartomeu Pons. La mar s'encén, també, de papallones abaltides, s'enrampa de fogars ardents, s'emblanquina de dona; ens ofereix el fruit madur d'un onatge ple de calius, curull d'espires, sadoll de solitud antiga i tenaç, d'una solitud volguda a tota hora per l'artista.

El silenci, molt present en aquesta obra actual, broda, amb un tel de melangia, el cel i la mar, en una còpula tendra i llunyana, efímera i trencadissa; com si de sobte, la tardor i la primavera s'empeltassin per tal de ser una altra cosa, una altra cosa mar endins, sempre mar endins.

El blau de les ones es fa matèria, escuma de pinzell als penya-segats mascles, ditades de terra, per on cruien i gemeguen i s'esbudellen les amples esquenes d'uns pèlags amb inútils carícies de vent.

La mar descambuixant-se als dits de Bartomeu Pons, fent-se solc de llunyania. La mar estenent flassades de bellesa als ulls del pintor, uns ulls capaços de transmetre'ns l'atàvica dansa de l'aigua, abrivada de bromera, de lliris de mar, d'ajupides roselles.

I el desig covant en tots els quadres. El desig que només pot ser una ona més enfora, una cala més enllà.

Per tot això i per moltíssimes altres coses cal que ens aturem aquests dies a les platges de la Galeria d'Art Joan Oliver “Maneu”, hi trobarem ancorada una obra que rolla sal i llàgrimes, una obra que ens deixa sempre un finíssim corc de tristesa als calaixos amagats de l'ànima. 

Pere Suau

Febrer de 2006