SÈRIE NEGRA

BARTOMEU PONS, VIATGE AL FONS DEL TEMPS

Sèrie Negra representa una fita significativa dins el procés de construcció del món personal d’un artista que, al llarg dels anys, navega per dins un univers d’ombres inquietants a la recerca d’un alè d’esperança que doni sentit a una existència humana aclaparada per forces obscures i sinistres. Que el negre sigui el color de la terra on ha arribat després d’un dur peregrinatge pel desert de la vida és tot un símbol. Goethe es declarava membre de la gran família dels qui “de la fosca cap a la llum caminen”. Bartomeu Pons ha fet un trajecte invers. Ha deixat de banda l’optimisme fàcil de la bella pintura de la llum resplendent i les imatges de benaurança. Ha escollit navegar entre els esculls de les aigües tenebroses. I això no són imatges volanderes, esborranys enllestits en un moment de defalliment. Aquestes obres de gran format palesen que la visió descoratjada de l’artista sorgeix de les zones més profundes. Per expressar-se plenament necessita d’un espai de dimensions prou rellevants per aclaparar l’espectador i esclafar-lo amb la força irresistible, immensa, d’un univers tot de matèria obscura.

Un artista que ofereix una visió tan fosca de l’existència humana hauria estat, a la Mallorca de temps enrere, un element absolutament marginal i sense cap possibilitat de donar a conèixer les seves obres a través dels sistemes convencionals de galeries i certàmens. I si hagués aconseguit exposar i ser premiat, la crítica acadèmica i conformista li hauria dedicat tota casta de desqualificacions i improperis. Però els canvis en el terreny de l’art han aconseguit –a través d’una lluita tenaç i aferrissada- crear un país on els esperits lliures –Bartomeu Pons, entre d’altres- poden crear sense haver de patir, com antany, les agressions d’una crítica tronada i provinciana. Per una curiosa casualitat, el mateix any de la seva arribada al món fou el de la inauguració de la galeria Quatre Gats, amb la mostra col·lectiva Ensenya-1, que algun historiador considera la primera pedra de la denominada Nova Plàstica, un vertader terratrèmol que esdevengué una renovació –radical, profunda i perdurable- del món de les arts a Mallorca que fou el centre l’escenari cultural durant una dècada (1970-1980). I no fou un foc d’encenalls espectacular i efímer. Passats gairebé quaranta anys, la llibertat que ha trobat Bartomeu Pons a l’hora de crear el seu món ho fa prou evident. Recordem que, fins a l’arribada de la Nova Plàstica, la crítica conservadora –que era gairebé l’única existent- es permetia menysprear, amb total impunitat, les obres de Picasso, Joan Miró, Antoni Tàpies... I, de sobte, els plumífers locals de l’academicisme es trobaren a la defensiva i acabaren per esvair-se definitivament. La Nova Plàstica fou el fenomen que permeté el sorgiment de figures rellevants com Andreu Terrades, Bartomeu Cabot, Miquel Barceló i molts d’altres. Les galeries començaren a acollir exposicions d’artistes joves i innovadors. Els certàmens s’arriscaren a premiar-los. I la crítica comença a obrir-se al món i a valorar els qui a Mallorca s’arriscaven a obrir nous camins dins la creació plàstica. Més encara: la Nova Plàstica acabà creant una dinàmica on la innovació seria des d’aleshores un element positiu, no un obstacle com fou abans. I així, quan Bartomeu Pons s’arriscà a mostrar les seves provatures juvenils a Campanet (1993) –vint anys després d’Ensenya-1- l’acollida fou favorable i positiva. Ell s’havia format dibuixant a partir de les imatges dels autors de còmics que tant admirava. També havia participat amb els seus còmics a “Tothom”, una revista revista de l’Institut de Formació Professional Llorenç Maria Duran, d’Inca. Els còmics, fins no feia gaire temps desdenyats com un subgènere impropi d’un vertader artista, havien començat a ser considerats un gènere a tenir en compte dins el panorama de les arts plàstiques a Mallorca. Recordem que Bartomeu Cabot, el més radical dels artistes de la Nova Plàstica, impulsà Ensenya-2, al Museu de Mallorca (1976), mostra feta a partir de personatges del còmic juvenil The Five Worlds. Bartomeu Pons, un jove dibuixant autodidacta, pogué construir el seu propi món amb plena llibertat i alhora donar-lo a conèixer sense haver de combatre a mort contra l’immobilisme provincià. Ell és també, així, un triomf tardà de l’aire de llibertat que creà la Nova Plàstica de Mallorca.

La llibertat fa possible la tasca dels artistes creadors. Però no en determina la qualitat de les obres. D’entrada, Bartomeu Pons era, des de la infantesa, un dibuixant gairebé compulsiu que omplia els quaderns i llibres de l’escola amb grafismes de tota mena. Però li mancaven els coneixements acadèmics de l’ofici. I, a la vista de la Sèrie Negra, resulta gairebé increïble que totes aquestes obres plenes de tons ombrívols i d’imatges devastades hagin sorgit d’un jovenet que aprengué la tècnica de la pintura a Inca, a l’estudi de la pintora Teresa Fiol, voltat de gent major que feia poca cosa més que entretenir-se amb els pinzells per passar l’estona. Qui diria que aquell jovenet que era aleshores Bartomeu Pons pintava, com els vells jubilats que el voltaven, natures mortes i racons del jardí de la casa de Teresa Fiol? Sortosament, el “postimpressionisme d’influència local” de la pintora d’Inca, de colors amables i temàtica convencional de paisatges i marines, no desvià Bartomeu Pons del seu propi camí. Tampoc el desviarien, després, les classes d’Ángel Pascual Rodrigo, un pintor notable, autor de paisatges imaginaris i romàntics, que havia format, amb el seu germà Vicente, La Hermandad Pictórica Aragonesa.

A les classes de pintura, Bartomeu Pons aprengué les tècniques de l’ofici, però cap deixa del postimpressionisme localista ni del paisatgisme subjectiu i romàntic fou incorporada a la seva obra. A mesura que millorava el seu domini del dibuix i de la pintura, el jove artista se sentia amb coratge per plasmar el seu propi món. I també la seguretat d’exposar i sotmetre al judici públic una obra que per la seva atmosfera ombrívola i pessimista no gaudiria fàcilment d’una acollida favorable. Bartomeu Pons no caigué en el parany de voler agradar i convertir la seva obra en un producte comercial. Pintar per vendre porta l’artista a adaptar-se a als gusts dels compradors i a fer de les vendes aconseguides el full de ruta del seu art. L’artista que, situat a la cruïlla d’escollir entre crear lliurement o vendre, es deixa guiar pel comerç cava la seva pròpia tomba. I, a Mallorca, l’enlluernament pel triomf comercial ha creat un immens fossar sadoll dels qui haurien pogut ser artistes creatius si haguessin escollit ser lliures. Ja des del començament, Bartomeu Pons ha anat fent la seva obra, ha bastit el seu món sense altra finalitat que expressar allò que viu i sent. Sense concessions de cap casta. Per això la seva obra evoluciona sense altre guiatge que la dinàmica interior de l’artista.

Una de les seves obsessions és haver constatat que l’home, aparentment tant lliure, sovint no és altra cosa que una joguina, una titella, una criatura indefensa sotmesa a forces poderoses i ocultes que determinen la seva vida i el seu destí. Per això, tota una etapa de la seva obra és plena de personatges anònims, gairebé idèntics, sense rostre ni personalitat individual que són traslladats no sabem des d’on ni cap a on, per estructures descarnades en forma de gàbia per un espai abstracte i fosc. I qui es desplaça no és un individu conscient del seu tràgic destí si no un grup de sers impersonals. Ho descobrim a Transport (2002 i 2003), on fins i tot el mateix títol designa –despersonalització extrema- obres diferents. A vegades, la figura humana va més enllà en el procés de pèrdua d’identitat individual i esdevé una part de la màquina. Així a La cadena, Seqüència mecànica, L’engranatge... les figures anònimes –simples siluetes- apareixen com a dents dels pinyons o baules de les cadenes de màquines infernals mogudes per unes forces ignotes. I quan els poders escullen d’entre els sers anònims, per a fer-ne no sabem què, ho fan de forma arbitrària com veiem a Prova de selecció personal. Més encara: el control dels grans poders ocults comença ja abans del naixement. La presència dels embrions i fetus és una constant durant una llarga etapa de l’obra de Bartomeu Pons. A l’inici de la vida, l’embrió humà sembla no tenir gaire més relleu que un simple insecte. Per això, el fetus ocupa –sense cap diferència- un lloc entre una seqüència de mosques. La gestació de la criatura humana que implica un creixement llarg i lent al si de la mare desapareix i els fetus esdevenen criatures produïdes en sèrie, talment com animals de granja a Cadena generadora. I si hi trobam alguna figura aïllada, la sensació de desemparament d’un ser perdut és encara més gran com es fa palès a Solitud. No és estrany que l’individu solitari decideixi posar fi a una vida sense sentit com mostra Radiografia d’un suïcidi. Totes aquestes obres són de l’etapa anterior a Sèrie Negra. Coneixent així el món de l’artista, la seva última producció ja no ens sembla tan fosca, ombrívola i trista. Ara Bartomeu Pons comença a obrir-se a una reailitat més externa. Ja no navega només entre les seves obsessions personals. Ara bé, si incorpora el món exterior és per recrear-lo radicalment i sotmetre’l a la seva pròpia visió, sempre amarga i obscura. És per això que ell rebutja enèrgicament tota crítica que li atribueixi un canvi substancial. En una etapa hi predominarà un color. Tal vegada hi toparem sovint amb figures anònimes. O potser amb fetus i insectes. Però tot el conjunt se situa dins una interpretació radical de la vida. I aquesta es manté inalterable dins un pessimisme vital, amarg i desesperançat.

Bartomeu Pons és un treballador formidable. La seva feina de professor de Formació Professional el manté en contacte amb una joventut on el fracàs escolar és moneda corrent. Això no li fa corregir gaire el seu pessimisme sobre la condició humana. Familiaritzat professionalment amb el món de la tècnica, comparteix probablement la idea, cada vegada més estesa, que el progrés material, que el positivisme del segle XIX considerà que portaria la Humanitat a un nou paradís terrenal de pau i benestar, duu camí d’acabar en una catàstrofe d’abast planetari. Com escrigué Llorenç Villalonga: “El progrés no es pot aturar, però pot explotar”. I els signes de devastació apocalíptica omplen les obres de la seva Sèrie Negra. La temàtica canvia, però l’atmosfera fosca s’hi fa encara més intensa. Tot i un temari aparentment romàntic.

El vertader protagonista de la Sèrie Negra no apareix a cap de les obres que la formen. El mateix artista resolgué l’enigma amb el vídeo L’obra mestra del temps, projectat a la mostra col·lectiva A les onze el dimoni s’engronsa, feta (2009) a una casa deshabitada del Cantó des Càrritx, de Campanet. Les obsessions de Bartomeu Pons sobre el destí de l’home es traslladen ara a la quarta dimensió d’una realitat tan canviant com incerta: el temps. Tot i que les obres no tenen gaire cosa –o absolutament res- de romàntiques ni simbolistes, sabem que l’artista admira aquests moviments que marcaren profundament l’art a Europa. Ara bé, romàntics i simbolistes s’agradaren d’impregnar les seves obres de tons nostàlgics i melangiosos. El món modern es fonamentava sobre la industrialització: era l’arribada de les masses treballadores, dels dirigents burgesos i de les conquestes tècniques i científiques. Era el temps que el progrés despertava la il·lusió que un món racional i perfecte es trobava voltant cantó. Les tenebres del passat, amb l’Edat Mitjana com a emblema, serien irremeiablement escombrades i prest la Humanitat viuria temps millors que durarien per sempre. La reacció romàntica fou l’enaltiment enyoradís d’una Edat Mitjana que havia vist de ben a prop la benaurança de la Ciutat de Déu i que havia assolit la conquesta suprema de les catedrals gòtiques on totes les arts –literatura, música, pintura, escultura i arquitectura- s’integraven en un conjunt de perfecta harmonia. Quan la fe en el progrés industrial començava a trontollar, el simbolisme fou una nova revifalla romàntica, tenyida d’enyorances medievals i màgiques. El romanticisme havia sentit una fascinació malaltissa per les ruïnes, fins al punt que s’arribaren a bastir ruïnes de nova planta.

Transcorregut, però, més d’un segle de les nostàlgies romàntiques i simbolistes i en plena crisi de confiança en el progrés tecnològic, un artista jove dins una Mallorca abocada a una degradació irremeiable retroba la reflexió sobre el temps destructor. Però ara ja no hi ha refugis en el passat com cercaren els romàntics i els simbolistes, ni esperances confiades a un futur de benestar paradisíac. El desastre de la civilització tecnològica ja no és un acudit enginyós de Llorenç Villalonga sinó un esdeveniment apocalíptic que arribarà amb tota certesa si l’home segueix agredint de forma creixent el planeta que l’ha creat. Bartomeu Pons és un viatger curiós que torna a casa amb troballes que l’han impactat i que, inevitablement, acaben fent part de la seva obra. A una estada a Berlin veu les ruïnes de l’església commemorativa del kaiser Guillem que constitueix avui el símbol de la ciutat destruïda i renascuda, amb una nova església al costat que l’humor irònic dels berlinesos denomina “la bombonera”. Però en comptes de traslladar l’església ruïnosa al quadre voltada de gent i de trànsit, la situa al fons del quadre, darrera uns arbres despullats. Cap persona hi és admesa en aquesta imatge del centre de Berlin. Hi domina una atmosfera gris, immòbil, intemporal. Ha passat el temps dels homes i la deixa és una ruïna de guerra.

Encara més significatiu és l’entusiasme que sentí Bartomeu Pons quan descobrí el petit llogaret –abandonat i ruïnós- de Son Fe, en el terme d’Alcúdia. Ell hauria pogut fascinar- se per llogarets amb segles d’història, avui convertits en ruïnes venerables. Ullaró dins el terme de Campanet, sense anar més enfora. Binibona, en el de Selva. Biniarroi i Maçanella, en el de Mancor de la Vall. Però les ruïnes dels llogarets on havien viscut comunitats pageses –algunes ja a la Mallorca islàmica- convidava massa l’artista a caure dins el parany de la nostàlgia romàntica. Anys enrere, l’escultor Miquel Morell i el poeta Rafel Jaume havien recorregut els llogarets oblidats de Mallorca i parlaven amb entusiasme d’un petit món remot i perdut que havien trobat dins el terme d’Algaida: les ruïnes de la colònia agrícola de Son Mendívil. A Bartomeu Pons l’enlluernaren unes ruïnes que no tenien res a veure amb les construccions rurals tradicionals de Mallorca, bastides amb les mateixes pedres arrabassades a les terres de l’entorn. El llogaret de Son Fe no era de pagesos, sinó dels treballadors de les mines, les pedreres i les cimenteres. Era un fruit no de la Mallorca que volia convertir terres magres en terrenys de conreu sinó de la que volia participar –amb lignit, grava i ciment- del progrés i de la modernitat. I foren precisament les deixes descarnades d’aquest progrés fallit que acabà de sobte -superat per la competència de combustibles i ciments de més qualitat- allò que el fascinà. La visió de les parets clivellades, les teulades esfondrades, les bigues caigudes, les màquines rosegades per l’òxid... I tot això cobert per una natura que retornava i ho anava cobrint d’una espessor fosca de batzers immensos. Son Fe era, ben cert, l’obra mestra del temps.

Tot això hauria pogut limitar-se a un parell d’obres dictades per una emoció fugissera. Però Bartomeu Pons és artista de sentiments profunds que generen etapes creatives de treball intens i sostengut. Per això, la Sèrie Negra apareix com una nova etapa. El centre de l’obra són uns espais desolats on un arbre despullat, una planta esquifida o un ocell solitari subratllen encara més que l’home, abans de desaparèixer, ha devastat la terra on ara la natura –l’arbre, la planta, l’ocell- retorna per infondre un toc de vida al buit que hi deixaren els humans. El viatge de l’artista no acaba en un plàcid retorn a la dolça llar. Arribat a casa, comença a recórrer els escenaris vists per recrear-los com un petit món on el temps de l’home acabà. No oblidem que Bartomeu Pons és un entusiasta de la literatura existencialista, Sartre i Camus, sobretot. Però també dels escriptors que han davallat dins la foscor més innoble de la natura humana com el Joseph Conrad del brutal Heart of Darkness. I que encara s’ha de suggestionar amb el Voyage au bout de la nuit de Louis-Ferdinand Céline. Amb Sèrie Negra ha viatjat més enllà del temps. A un racó tan proper com el llogaret de Son Fe ha sabut descobrir que el temps perdut dels homes esvaïts. Acabat el viatge al fons del temps, hi ha el lent retorn de la natura amb els seus arbres, batzers i ocells. Acabat el temps dels humans, destructors del paradís que han perdut per sempre, la vida serà altra vegada la natura. Aquesta és l’esperança que trobam dins una obra densa i treballada, on predomina una visió pessimista i ombrívola de la condició humana.

Damià Ferrà-Ponç